S'ha acabat el treball d'investigació i això significa que es torna a obrir la veda d'aquest blog. Per celebrar-ho, hem convidat alguns músics perquè ens facin un d'aquells concerts irrepetibles. Reserveu el vostre seient, compreu crispetes, aviseu els vostres amics i enemics (si és que en teniu) i poseu-vos còmodes què:
Us ha passat alguna vegada enamorar-vos al primer cop d'ull? Veure un rostre i notar una atracció fascinant que us atrapa d'una manera irresistible i que us dóna la impressió que mai més us en podreu desfer? Tanqueu els ulls, passen els dies, els mesos i aquella mirada continua intacte a la vostra retina, al vostre cervell. D'una part beneïu l'Univers de l'inmensa sort que heu tingut però, al mateix temps, llanceu una mena de maledicció perquè no sabeu si us tornareu a trobar aquella persona amb la qual voldríeu passar la resta de la vostra vida. Perquè per tot el vostre cos, per la part més profunda de la vostra ànima, esteu convençuts que la coneixeu com si haguéssiu conviscut passionalment amb ella en altres existències. I la torneu a veure, i el vostre cor es transforma en una mena de batec imparable. La veieu de lluny, d'aprop, hi parleu, les mirades es creuen, les paraules s'entrellacen, els àtoms juguen en l'infinit del buit, els somriures sempre a flor de pell .... i marxa i només queda el record, aquell moment irrepetible que ja és història, que mai més serà present. I tu ja no ets tu. Ets tu amb aquella persona, amb aquella presència poètica que inspira tendresa, sentiment, amor, una autèntica erupció d'emocions. La seva absència et fa embogir, et trastoca al mateix temps que et manté viu amb l'esperança ... una esperança de no se sap ben bé què, però és l'únic que tens, l'únic que et queda per tornar a despertar del somni oníric i notar que potser avui ... potser avui, sí!
Us ha passat alguna vegada enamorar-vos al primer cop d'ull? Com aquest enamorament sobtat hi ha música que també m'atrapa sense remei. Cançons que la primera vegada que les escolto formen part indissoluble de la meva pròpia banda sonora. Notes i melodies d'una bellesa que fan saltar les llàgrimes, que et mantenen arrelat a la perfecció, que necessites escoltar una i una altra vegada. La música és personal i intransferible. És un exercici d'intercanvi de sentiments no sempre compartit per tothom. Però sempre hi ha un lligam mínim: el del creador i qui la fa seva. N'hi ha prou amb una persona per donar sentit a l'existència d'aquella partitura sublim. Avui us presentaré algunes d'aquelles cançons que, d'alguna manera o una altra, m'han arribat i s'han quedat per sempre més. M'han atrapat. M'han enamorat i em continuen enamorant. N'hi ha moltes, però aquí van unes quantes.
Comencem, precisament, per una d'aquelles composicions que possiblement mai no haureu escoltat. La van firmar originalment The Velvet Underground i si és cert que hi ha versions que superen l'original, només cal escoltar aquesta lectura que Luna van fer del magínífic "Ride into the Sun"
(Luna: "Ride into the Sun" 1992)
Luna va ser una d'aquelles bandes de pocs seguidors, però fidels, entre els quals hi vaig estar. Dean Wareham va ser sempre el cap visible d'aquest quartet amb seu a Nova York i encara que la banda va decidir plegar en el meu record sempre quedaran els moments personals que vaig compartir amb Dean a Pradejón, Benicàssim i Barcelona. Coi, on deu parar aquella foto que ens vam fer junts?
A Jeff Buckley no vaig tenir l'oportunitat de conèixe'l. Se'n va anar de la manera més absurda. Ofegat al riu Mississippí a mitja gravació del segon disc. Jeff, a qui se li acut banyar-se amb unes pesades botes i després de menjar. M'imagino els concerts que deveu protagonitzar per algún lloc de la Gal.làxia invisible amb el teu pare, Tim Buckley, a qui mai vas conèixer i que també ens va deixar abans dels trenta després d'ingerir un còctel mortal d'heroina, alcohol i quantes coses més ...?
Jeff Buckley també va saber enriquir cançons plusquamperfectes com l'"Hallelujah" del canadenc Leonard Cohen. La peça us sonarà perquè es fa servir en no sé quin anunci de televisió.
Els germans Chris i Rich Robinson, els que surten en primer pla de la foto, són com la nit i el dia. Un necessita i acapara protagonisme. L'altre, tot discret, és l'autèntic motor musical de The Black Crowes. Com totes les bandes, van treure uns primers discos magnífics i després van perdre el fil de l'inspiració. No em direu que de temes com aquests ja no se'n fan?
(The Black Crowes: "She Talks to Angels")
A partir d'una base de blues, Black Crowes van saber combinar temes suaus i captivadors amb peces amb un ritme que treu qualsevol senglot i fa païr l'àpat de Nadal en menys de cinc minuts. En voleu una mostra? Doncs, quedeu-vos amb aquesta peça que fa reaccionar els morts. Es diu "Remedy" . (Advertència: Chris Robinson és un professional. No intentis fer això a casa o pots acabar amb una contractura de lumbars)
(The Black Crowes: "Remedy")
Va, i per petició popular, un tercer clip de Black Crowes. Es fa difícil triar entre tots els que merèixen estar aquí. Malgrat tot, em quedo amb aquest "Sometimes Salvation". Chris li posa un èmfasi a les cordes vocals que ja voldrien molts "cantaors" de flamenc mentre el seu germà fa "gemegar" les altres cordes, les de la guitarra. Salut.
(The Black Crowes: "Sometimes Salvation")
Mentre que d'uns hi ha una gran producció videogràfica, d'altres la cosa està més aviat paupèrrima. Aquest és el cas de The Jayhawks. Descobrir-los fa un grapat d'anys em va activar el sistema inmunològic (contra la música "prefabricada"). Aquí van un parell d'exemples (només sò) de dues de les peces més emblemàtiques i que van incloure al seu primer disc "The Jayhawks" del 1996.
(Jayhawks: "Bad Times")
I del mateix disc, i per si necessiteu una d'aquelles cançonetes per "vestir" un sopar íntim i romàntic, quedeu-vos amb "Blue". Potser no arribeu a les postres.
(The Jayhawks: "Blue")
En la música rock les aparences sovint enganyen. I molt. Agafem, per exemple, uns "pallussos" com Guns'n'Roses. Darrera d'aquestes postures d'escola estudiadíssimes durant hores i hores davant d'un mirall trobem un grapat de músics que van anar a escoles caríssimes de la jet set, que van fer moltes classes de solfeig i que sabien el què es feien quan van muntar una banda. Després només es tracta de posar-hi molt de "morro", una dosi calculada d'escàndols i deixar que la maquinària del màrqueting faci la resta.
Guns'n'Roses: "Sweet Child of Mine")
Molt curiosament, sovint les bandes d'aparença més drestalera són les que acaben per fer les millors balades. En aquest sentit, Guns'n'Roses van ser uns autèntics mestres. Grans cançons amb la dosi justa d'electricitat i uns vídeos plens de desgràcies i turment personal. Aquest és el cas d'Axl Rose, que de tant protagonitzar clips d'aquest tipus es va acabar trastocant (o potser ja ho estava des d'un començament?)
(Guns'n'Roses: "Don't Cry")
I entre les peces més èpiques del repertori dels Gunners hi ha "November Rain". Com sempre, mal acaba el que mal comença.
(Guns'n'Roses: "November Rain")
Com que la popularitat donar diners a cabassos, fins i tot un indomable com Bob Dylan va voler aprofitar la "tirada" dels noiets per permetre que adaptessin un dels seus temes. El resultat és aquest. Per cert, reivindico la figura del guitarrista Slash com a possible figureta del "caganer" (és que no sap tocar dret?)
(Guns'Roses: "Knoking on Heaven's Door")
Uns Rolling Stones en hores baixes tampoc no van fer escarafalls davant d'aquesta adaptació de "Wild Horses". Llàstima quan Axl i Duff McKagan (quin cognom, eh) s'ajunten per posar-hi veu.
(Guns'n'Roses: "Wild Horses")
Si algún cop us heu preguntat de què parlen les cançons de Guns'N'Roses ... no tenen secret. Del mateix que tracten la majoria de cançons. De relacions impossibles entre homes i dones. A "Pacience" hi ha algú que va tenir la paciència de fer-ne la traducció (només faltar traduïr el xiulet)
(Guns'n'Roses: "Patience")
De totes formes, i per trencar una llança al seu favor, Guns'n'Roses també van aprofitar per cagar-se amb les mares de tots els polítics que no dubten en dur nacions senceres a la ruïna per benefici propi a través de les guerres. Aquí va el vídeo amb la lletra inclosa.
(Guns'n'Roses: "Civil War")
"What we've got here is failure to communicate. Some men you just can't reach... So, you get what we had here last week, which is the way he wants it! Well, he gets it! N' I don't like it any more than you men." *
Look at your young men fighting Look at your women crying Look at your young men dying The way they've always done before
Look at the hate we're breeding Look at the fear we're feeding Look at the lives we're leading The way we've always done before
My hands are tied The billions shift from side to side And the wars go on with brainwashed pride For the love of God and our human rights And all these things are swept aside By bloody hands time can't deny And are washed away by your genocide And history hides the lies of our civil wars
D'you wear a black armband When they shot the man Who said "Peace could last forever" And in my first memories They shot Kennedy I went numb when I learned to see So I never fell for Vietnam We got the wall of D.C. to remind us all That you can't trust freedom When it's not in your hands When everybody's fightin' For their promised land
And I don't need your civil war It feeds the rich while it buries the poor Your power hungry sellin' soldiers In a human grocery store Ain't that fresh I don't need your civil war
Look at the shoes your filling Look at the blood we're spilling Look at the world we're killing The way we've always done before Look in the doubt we've wallowed Look at the leaders we've followed Look at the lies we've swallowed And I don't want to hear no more
My hands are tied For all I've seen has changed my mind But still the wars go on as the years go by With no love of God or human rights 'Cause all these dreams are swept aside By bloody hands of the hypnotized Who carry the cross of homicide And history bears the scars of our civil wars
"We practice selective annihilation of mayors And government officials For example to create a vacuum Then we fill that vacuum As popular war advances Peace is closer" **
I don't need your civil war It feeds the rich while it buries the poor Your power hungry sellin' soldiers In a human grocery store Ain't that fresh And I don't need your civil war I don't need your civil war I don't need your civil war Your power hungry sellin' soldiers In a human grocery store Ain't that fresh I don't need your civil war I don't need one more war
I don't need one more war Whaz so civil 'bout war anyway
Hi ha qui podria dir que després de fer una cançó antibelicista el grup va accedir a fer el tema central de la banda sonora de la pel.lícula "Terminator 2". La realitat és que "You Could Be Mine" és una peça que Izzy Stradlin li va compondre a la seva ex Angela Nicoletti. El negoci cinematogràfic i musical va fer que posteriorment es fer servir la cançó per donar suport a la peli.
(Guns'n'Roses: "You Could Be Mine")
Tampoc no era la primera vegada que Arnold Schwarzenegger feia servir una banda de rock dur per promocionar una de les seves pelis. Prèviament ho havia fet amb els australians Ac/Dc amb "Big Gun" per donar joc a "Last Action Hero". Aquí, a més, va accedir a parodiar (o autoparodiar-se) Angus Young. El què són les coses.
(Ac/Dc: "Big Gun")
El que són les coses, sí. Havia començat amb una idea i he acabat vés a saber on!. Però només vull deixar un parell de tastets dels pròxims especials. Vaig prometre un concert i hi haurà concert. Serà amb The Wallflowers, una d'aquestes formacions que, com deia, enamoren al primer cop d'orella.
I per més endavant, i per no perdre el sentit de l'humor, una àmplia col.lecció de clips de Weird Al Yankovic. Que qui és aquest paio? El millor còmic de la història. Aquí un deixo un bon aperitiu d'una paròdia del "I'm Bad" de Michael Jackson transformada en "I'm Fat".
Aquest blog va néixer amb vocació freaqui i ha acabat sent una altra cosa molt diferent. En tot cas, i perquè és de senyors reconèixer els mèrits al.lients i no m'agrada penjar-me medalles que no em corresponen, Ginecòleg Pelut és un "petit" homenatge a Josep Renalies, Jaume Escamilla i Joan Font, tres grans guionistes encara per descobrir, (tot i els micros infiltrats a La Cogulada, eh Buenafuente?) que tenen la curiosa, però comprovable teoria, que per ser ginecòleg s'ha de ser pelut, especialment de braços. On hi ha pèl hi ha alegria i, hi ha una altra feina més alegre que està tot el dia remenant .... ?
El que es mogui, no surt a la foto
La paraula és l'única cosa que ens diferencia dels animals.
Per la resta de coses, sempre serem inferiors perquè ens creiem superiors
Luna va ser una d'aquelles bandes de pocs seguidors, però fidels, entre els quals hi vaig estar. Dean Wareham va ser sempre el cap visible d'aquest quartet amb seu a Nova York i encara que la banda va decidir plegar en el meu record sempre quedaran els moments personals que vaig compartir amb Dean a Pradejón, Benicàssim i Barcelona. Coi, on deu parar aquella foto que ens vam fer junts?
Els germans Chris i Rich Robinson, els que surten en primer pla de la foto, són com la nit i el dia. Un necessita i acapara protagonisme. L'altre, tot discret, és l'autèntic motor musical de The Black Crowes. Com totes les bandes, van treure uns primers discos magnífics i després van perdre el fil de l'inspiració. No em direu que de temes com aquests ja no se'n fan?
