Hiroshi Tasaka: "Vaig mirar a la mort, i va ser un infern"
Publica el llibre Encuentra tu cumbre, en el qual assegura que el més important per ser feliç és trobar un ideal i fer el possible per realitzar-lo.
GASPAR HERNÀNDEZ
-Teòricament, vostè hauria d'estar mort.
-Doncs sí. Fa uns 25 anys un metge em va pronosticar que tindria una vida curta. "Et queden pocs mesos de vida", em va dir. I això em va canviar l'existència, va ser un punt d'inflexió. Potser aquell episodi és el rerefons del meu llibre.
-En el primer paràgraf diu que hem de pensar més en la mort.
-Tots hem de morir, però ningú sap quan serà. I evitem mirar la realitat de la mort. A mi em passava el mateix, fins que el doctor em va dir que la meva vida no seria gaire llarga. Vaig mirar a la mort, i va ser un infern. Però, lluitant amb aquella realitat un parell de mesos, vaig trobar el sentit de la mort. I va passar una cosa molt especial en aquest procés.
-¿Què va passar, a part de la condemna a mort?
-El meu amic íntim va morir en un accident de trànsit. Feia poques setmanes que el doctor m'havia anunciat que em quedava poc temps de vida, i jo envejava molt el meu amic: viuria més que jo perquè estava sa. Però no va ser així. Fins i tot una persona jove i sana pot morir demà mateix. O sigui, només tenim l'avui.
-¿En què el va canviar, aquella experiència?
-Va canviar radicalment el meu estil de vida. Abans cada dia em preocupava pel futur, o em recreava massa en el passat. No vivia l'ara.
-¿Quin miracle va passar perquè sobrevisqués?
-Tenia un càncer. El meu metge era tan pessimista sobre el meu futur que no en vaig visitar cap altre, perquè m'hauria donat el mateix pro- nòstic. Me'n vaig anar a un monestir budista zen. El meu estat era de profunda infelicitat. Al temple vaig anar a veure el mestre, li vaig explicar la malaltia i el que el doctor m'havia dit. Jo esperava unes paraules de consol, però el mestre va ser molt sever, tot i que amable.
-¿Què li va dir?
-"D'acord, viuràs fins que et moris". Va ser un missatge molt poderós per a la meva ment i la meva ànima. Vaig veure que tenia raó. El doctor ja gairebé m'havia fet morir, la meva ment ja havia mort, i el missatge del mestre em va fer despertar. I vaig pensar: "Com que no em moro ara, viuré millor fins a l'últim moment de la meva vida". I aquesta és la raó per la qual encara sóc aquí.
-Afirma que totes les situacions tenen alguna cosa de bona perquè ens ajuden a créixer.
-La vida està plena d'esdeveniments dolorosos, però l'important és la nostra actitud mental. L'important no és què ens passa a la vida, sinó com ho transformo en sentit. Tot el que et passa a la vida té un bon sentit, t'ho creguis o no. Aquest és el missatge absolut, sense discussió, del budisme zen.
-Si ara li digués que li queda un minut de vida... ¿què faria?
-Diria: "Gràcies per tot. Gràcies per aquest dia tan llarg, un dia de 57 anys de vida. Ha sigut un dia bonic. Gràcies fins i tot per les coses doloroses. Ho he apreciat tot".
-Diu que la vida és com escalar una muntanya, i que el més important és tenir un ideal.
-Per mi un ideal no és un objectiu que ha de ser assolit, sinó que es tracta de tenir un somni o missió. El propòsit últim de la vida és viure el millor que puguis en cada moment. Per aconseguir-ho, el millor és abraçar un ideal o un somni.
-¿Sense ego?
-La nostra vida moltes vegades està dirigida pel petit ego. Es tracta d'estendre aquest ego i fer-lo gran, pensant en la comunitat. Segueixes tenint ego, però és més gran. En el budisme zen, el mestre no et diu que abandonis el teu ego, perquè sap que és impossible. Però sí que el facis créixer en el sentit més ampli. La mare Teresa tenia ego, però el seu ego era molt gran, per abraçar tota la humanitat.
-¿I per què no es va quedar al monestir?
-La finalitat última no és anar a un temple zen, sinó practicar el zen quotidianament, ara mateix. Apreciar cada trobada i cada cosa que et passa a la vida. Un succés d'avui et pot fer infeliç, però demà et pots recuperar i pensar que aquella experiència va tenir un sentit.
-¿A Barcelona ha vist molta gent que viu l'instant?
-La gent d'aquí sembla disfrutar de la vida quotidiana, però no sé si la meva percepció és la correcta. Al Japó, a causa de la crisi econòmica, la gent mira molt cap al seu interior i el seu petit món. Aquí es veu la gent amb més alegria. El que no sé és la profunditat d'aquest estat a les vostres ments.
-Bé, és difícil generalitzar...
-Sou més epicuris, en general. En el budisme zen diem: "Viu ara i dóna-li intensitat a l'avui".
-Però al Japó cada vegada estan més occidentalitzats.
-Aquest és el problema. Tenim grans tradicions religioses que estan completament oblidades.
Tengo 37 años. Nací en Madrid y vivo en Alicante, donde trabajo en el Instituto de Neurociencias. Casado y con un bebé de 30 meses. La profesionalización de la política lleva a los políticos a alejarse de sus principios. Intento hacer compatible mi fe católica y la ciencia
¿La inteligencia está en el lóbulo frontal?
Es lo que nos hace más humanos, donde se halla la capacidad de anticipar y planificar. Pero no es cierto que cada parte del cerebro esté especializada.
¿La inteligencia está repartida en todas las células?
Así es, nuestra forma de elaborar ideas requiere la actividad del conjunto simultáneamente, requiere que veamos, oigamos, sintamos, pongamos en contexto nuestra memoria... Todo eso concentrado en un segundo nos permite percibir la realidad.
La realidad no existe.
Tiene usted razón, no existe, es una interpretación de nuestro cerebro, es algo muy...
... Inquietante.
E interesante, por ejemplo: yo la veo a usted pero no veo lo que me rodea. La mayor parte de las veces no vemos el 40% de las cosas que creemos que estamos viendo, el cerebro rellena todo lo que no ve, y eso ocurre con todas nuestras percepciones, incluido nuestro estado personal: nuestra experiencia pasada va rellenando nuestra vida presente.
Si pudiéramos percibir todo lo que hay en esta habitación, incluidos los ácaros, ¿enloqueceríamos?
Sí. La capacidad de filtrar el ruido, por ejemplo, distingue a los animales con el cerebro desarrollado. Los autistas tienen poca capacidad para filtrar el ruido, están abrumados sensorialmente y eso los lleva a aislarse.
Dice usted que nuestras neuronas son un caos ordenado, ¿por qué?
Ordenado, porque los cerebros de una misma especie son todos iguales hasta un detalle relativamente grosero, el plan general es básicamente el mismo. Es un caos sobre todo en el desarrollo porque, a diferencia de otros órganos en los que el crecimiento básicamente se produce por acumulación de nuevas células, en el cerebro esas nuevas neuronas tienen que desplazarse de aquí para allá y luego conectarse unas con otras.
¿Como individuos de una gran ciudad?
Sí. Durante el desarrollo del cerebro, miles de millones de neuronas se mueven en direcciones diferentes aparentemente de una forma caótica, pero todas con información precisa de quiénes son, adónde tienen que ir, a quién tienen que encontrar y con quién tienen que conectarse. Y lo más fascinante es que es un sistema que se construye a sí mismo, sin señales de tráfico, nadie dirige.
¿El pensamiento es producto del cerebro y el cerebro del pensamiento?
Sí. Nuestra forma de elaborar ideas varía nuestro cerebro. Esa idea del cerebro como un órgano estático ya se ha abandonado.
¿Entonces el cerebro está en permanente desarrollo?
Sí. Cada nuevo recuerdo o cada vivencia que ponemos en un contexto diferente significan un cambio estructural en nuestro cerebro, un cambio de conexión entre un grupo de neuronas y otro. El cerebro cambia según su propio pensamiento.
¿Sería posible dar órdenes a nuestras neuronas para que dejen de dividirse de forma loca como ocurre con el cáncer?
Es una idea interesante, no sé hasta qué punto podríamos tener tanta influencia en nuestro organismo, pero nada lo descarta. Ideas como el funcionamiento del placebo ilustran hasta qué punto somos capaces de influir a través de nuestra percepción de la realidad en nuestro sistema inmune.
¿Qué idea le revoluciona las neuronas?
Antes de que tomemos una decisión consciente tenemos neuronas de muy alto rango (que comandan a muchas otras) que son capaces de poner en marcha programas que nos van a llevar a tomar una decisión.
¿Eso se traduce en la intuición?
Sí, la intuición es nuestro cerebro trabajando en ausencia de nuestra consciencia, de nuestro raciocinio.
Siempre he tenido la intuición de que el saber ocupa lugar.
No se equivoca. Los adultos que aprenden un idioma colocan esa información solapando el área que utilizan para su idioma original. Los niños que han aprendido dos o tres idiomas tienen un área mucho más grande destinada a los diferentes idiomas.
¿El secreto está en la plasticidad (propiedad de las células de reorganizar sus conexiones y modificar los mecanismos)?
El mismo cerebro, cuando se está construyendo a sí mismo, es plástico; incluso en casos en los que fallan señales, las neuronas encuentran otra forma de llegar al mismo sitio. Puede que lleguen más tarde, y eso ya supone un impacto, pero el cerebro tiene capacidad para recomponerse, es muy determinado a la hora de hacer las cosas y es capaz de tomar rutas alternativas.
¿Hay alguna diferencia en el cerebro autista de Einstein?
Será algo muy sutil, pero probablemente esa sutileza afecte a cómo los genios perciben su entorno: igual son capaces de percibir con más claridad los detalles de cada información, mientras que el resto sólo abstraemos la información mínima necesaria.
Ya se están empezando a hacer intervenciones preconcepción.
Sí, en enfermedades muy sencillas en las que sólo hay un gen afectado, pero conseguiremos hacerlo en enfermedades complejas.
Homogeneizando cerebros en estado embrionario, nos quedaremos sin genios.
El genio entendido como la capacidad de pensar diferente, que es el componente esencial, estaría comprometido, sí.
Humanista
Le atraparon los misterios de la ciencia cuando era un niño. Es tímido, buen conversador y de mente abierta. Tras doctorarse, pasó cinco años en la Universidad de California investigando la implicación entre el proceso de formación del cerebro y el desarrollo de futuras enfermedades mentales, y ha publicado en Nature y Science.Acaba de recibir el premio Banco Sabadell a la Investigación Biomédica por sus conclusiones sobre la formación de la corteza cerebral, investigaciones que nos llevan a hablar del libre albedrío, del poder de los pensamientos y de la intuición, de esas neuronas que toman las decisiones antes de que seamos conscientes. Un buen científico siempre es un humanista.
Isabel Calpe Rufat: "Acomodeu-vos a l'estiu i tindreu més energia"
Recomana anar-se'n a dormir tard i llevar-se d'hora per acomodar els nostres cossos a la llum de l'estiu.
GASPAR HERNÀNDEZ
-Energèticament, ¿com podem fluir amb l'estiu?
-Segons els principis del Qi Gong, que són els principis de la medicina xinesa, adaptant-nos a l'energia de l'estiu, l'estació en què l'energia arriba al seu apogeu.-
-Potser és massa energia.
-No, si durant l'hivern l'has emmagatzemat. Es tracta d'adaptar-nos als canvis estacionals. A l'hivern, estalviar l'energia del cos: anar-se'n a dormir d'hora i llevar-se d'hora per arribar a la primavera i a l'estiu amb un bon qi.-
-¿I a l'estiu?
A l'estiu s'ha de fer a la inversa. Anar-se'n a dormir tard i llevar-se d'hora per acomodar-se a la llum. Acomodeu-vos a l'estiu i tindreu més energia.-
-El dia és llarg.
-Però la tradició xinesa ens aconsella no queixar-nos que el dia és llarg ni que fa calor. Es tracta de preservar el bon humor. El bon humor ajuda a tenir qi.
-¿Què és el Qi Gong?
-És un treball dirigit a acumular qi. El qi entès com l'energia interna que es manifesta en el nostre cos físic, i que circula a través dels nostres canals i irriga tot el cos.
-¿El qi és energia?
-Aquí sol traduir-se així, però en realitat el concepte és molt més subtil. Perquè el qi és allò que va més enllà de l'energia. És el que permet que l'energia es transformi en matèria, i la matèria es tranformi en energia.
-La nostra medicina només creu en l'energia quan es transforma en malaltia.
-Ni tan sols llavors, perquè una de les grans diferències entre la nostra medicina i la xinesa és que per a ells el sistema energètic és la clau del diagnòstic, i en la nostra medicina no es reconeix. Es té en compte el sanguini, el sistema limfàtic, el nerviós, etcètera, però no l'ener- gètic.
-¿Com està el seu qi?
-Bé, no em puc queixar. Però el qi varia. No està fix. Tot és canviant i mutable. La base de la salut i de l'equilibri està a adaptar-se als canvis. És una ona d'energia amb els seus alts i els seus baixos. I de la mateixa manera, aquest qi va oscil.lant al llarg de les edats de la vida, no només del dia.
-¿I va de mal borràs?
-Sí, sol baixar. Però els mestres treballen per evitar el declivi del qi. A mesura que van envellint, tenen un qi més harmoniós. Uns cossos flexibles i meravellosos. I una energia potent: als seus deixebles, amb un sol cop de mà, gairebé sense tocar-los, són capaços d'apartar-los diversos metres.
-Costa d'entendre.
-Als occidentals ens costa entendre aquest concepte perquè volem coses tangibles. No obstant, encara que sigui invisible, el qi es nota; té efectes. És visible en la seva manifestació.
-¿Algun últim consell per tenir més qi?
-Saber que hi ha diversos qi. El que un ha heretat, el que ens donen els nostres pares i l'adquirit a través dels aliments i l'oxigen. Per això és tan important el contacte amb la naturalesa, i menjar bé.
-I practicar el Qi Gong.
-A l'estiu ens ofereix una sèrie d'exercicis per enfortir l'energia del cor que podria debilitar-se amb la calor. S'ha d'estimular la funció del cor per activar la circulació sanguí- nia i evitar accidents vasculars. A l'estiu hem d'estar dinàmics, actius.
-Semblen difícils, les postures del Qi Gong.
-No, són senzilles. Són moviments basats en l'arrelament del cos, en el contacte amb la terra, en l'estirament dels eixos, i en l'harmonia dels moviments i la respiració. Es tracta d'harmonitzar el cos, la ment, les emocions i la respiració. Respirem poc. Deixem que al nostre diafragma s'hi acumuli diòxid de carboni i això ens provoca estrès i angoixa.
-¿Prefereix la platja o la muntanya?
-Tots els llocs on hi hagi una energia pura són bons per practicar Qi Gong. Els taoistes tradicionalment s'allunyaven de les urbs per fer el seu treball.
-A la Xina, el Qi Gong s'ha desenvolupat sobretot a les muntanyes sagrades.
-A les muntanyes el qi encara està intacte, no s'ha trencat per l'acció humana. Si a la muntanya hi ha hagut foc, val més anar a la platja. Buscar els boscos, els rius. Antigament, a la Xina, els mestres, quan una persona es posava malalta i anava al temple perquè li fessin el diagnòstic, li recomanaven practicar en un vessant, o a sobre d'una roca, o en un riu. I molts mestres practiquen a la vora d'un penya-segat. Això significa que hi ha una harmonia total amb la naturalesa i que no tenen por.
S'ha acabat el treball d'investigació i això significa que es torna a obrir la veda d'aquest blog. Per celebrar-ho, hem convidat alguns músics perquè ens facin un d'aquells concerts irrepetibles. Reserveu el vostre seient, compreu crispetes, aviseu els vostres amics i enemics (si és que en teniu) i poseu-vos còmodes què:
Us ha passat alguna vegada enamorar-vos al primer cop d'ull? Veure un rostre i notar una atracció fascinant que us atrapa d'una manera irresistible i que us dóna la impressió que mai més us en podreu desfer? Tanqueu els ulls, passen els dies, els mesos i aquella mirada continua intacte a la vostra retina, al vostre cervell. D'una part beneïu l'Univers de l'inmensa sort que heu tingut però, al mateix temps, llanceu una mena de maledicció perquè no sabeu si us tornareu a trobar aquella persona amb la qual voldríeu passar la resta de la vostra vida. Perquè per tot el vostre cos, per la part més profunda de la vostra ànima, esteu convençuts que la coneixeu com si haguéssiu conviscut passionalment amb ella en altres existències. I la torneu a veure, i el vostre cor es transforma en una mena de batec imparable. La veieu de lluny, d'aprop, hi parleu, les mirades es creuen, les paraules s'entrellacen, els àtoms juguen en l'infinit del buit, els somriures sempre a flor de pell .... i marxa i només queda el record, aquell moment irrepetible que ja és història, que mai més serà present. I tu ja no ets tu. Ets tu amb aquella persona, amb aquella presència poètica que inspira tendresa, sentiment, amor, una autèntica erupció d'emocions. La seva absència et fa embogir, et trastoca al mateix temps que et manté viu amb l'esperança ... una esperança de no se sap ben bé què, però és l'únic que tens, l'únic que et queda per tornar a despertar del somni oníric i notar que potser avui ... potser avui, sí!
Us ha passat alguna vegada enamorar-vos al primer cop d'ull? Com aquest enamorament sobtat hi ha música que també m'atrapa sense remei. Cançons que la primera vegada que les escolto formen part indissoluble de la meva pròpia banda sonora. Notes i melodies d'una bellesa que fan saltar les llàgrimes, que et mantenen arrelat a la perfecció, que necessites escoltar una i una altra vegada. La música és personal i intransferible. És un exercici d'intercanvi de sentiments no sempre compartit per tothom. Però sempre hi ha un lligam mínim: el del creador i qui la fa seva. N'hi ha prou amb una persona per donar sentit a l'existència d'aquella partitura sublim. Avui us presentaré algunes d'aquelles cançons que, d'alguna manera o una altra, m'han arribat i s'han quedat per sempre més. M'han atrapat. M'han enamorat i em continuen enamorant. N'hi ha moltes, però aquí van unes quantes.
Comencem, precisament, per una d'aquelles composicions que possiblement mai no haureu escoltat. La van firmar originalment The Velvet Underground i si és cert que hi ha versions que superen l'original, només cal escoltar aquesta lectura que Luna van fer del magínífic "Ride into the Sun"
(Luna: "Ride into the Sun" 1992)
Luna va ser una d'aquelles bandes de pocs seguidors, però fidels, entre els quals hi vaig estar. Dean Wareham va ser sempre el cap visible d'aquest quartet amb seu a Nova York i encara que la banda va decidir plegar en el meu record sempre quedaran els moments personals que vaig compartir amb Dean a Pradejón, Benicàssim i Barcelona. Coi, on deu parar aquella foto que ens vam fer junts?
A Jeff Buckley no vaig tenir l'oportunitat de conèixe'l. Se'n va anar de la manera més absurda. Ofegat al riu Mississippí a mitja gravació del segon disc. Jeff, a qui se li acut banyar-se amb unes pesades botes i després de menjar. M'imagino els concerts que deveu protagonitzar per algún lloc de la Gal.làxia invisible amb el teu pare, Tim Buckley, a qui mai vas conèixer i que també ens va deixar abans dels trenta després d'ingerir un còctel mortal d'heroina, alcohol i quantes coses més ...?
Jeff Buckley també va saber enriquir cançons plusquamperfectes com l'"Hallelujah" del canadenc Leonard Cohen. La peça us sonarà perquè es fa servir en no sé quin anunci de televisió.
Els germans Chris i Rich Robinson, els que surten en primer pla de la foto, són com la nit i el dia. Un necessita i acapara protagonisme. L'altre, tot discret, és l'autèntic motor musical de The Black Crowes. Com totes les bandes, van treure uns primers discos magnífics i després van perdre el fil de l'inspiració. No em direu que de temes com aquests ja no se'n fan?
(The Black Crowes: "She Talks to Angels")
A partir d'una base de blues, Black Crowes van saber combinar temes suaus i captivadors amb peces amb un ritme que treu qualsevol senglot i fa païr l'àpat de Nadal en menys de cinc minuts. En voleu una mostra? Doncs, quedeu-vos amb aquesta peça que fa reaccionar els morts. Es diu "Remedy" . (Advertència: Chris Robinson és un professional. No intentis fer això a casa o pots acabar amb una contractura de lumbars)
(The Black Crowes: "Remedy")
Va, i per petició popular, un tercer clip de Black Crowes. Es fa difícil triar entre tots els que merèixen estar aquí. Malgrat tot, em quedo amb aquest "Sometimes Salvation". Chris li posa un èmfasi a les cordes vocals que ja voldrien molts "cantaors" de flamenc mentre el seu germà fa "gemegar" les altres cordes, les de la guitarra. Salut.
(The Black Crowes: "Sometimes Salvation")
Mentre que d'uns hi ha una gran producció videogràfica, d'altres la cosa està més aviat paupèrrima. Aquest és el cas de The Jayhawks. Descobrir-los fa un grapat d'anys em va activar el sistema inmunològic (contra la música "prefabricada"). Aquí van un parell d'exemples (només sò) de dues de les peces més emblemàtiques i que van incloure al seu primer disc "The Jayhawks" del 1996.
(Jayhawks: "Bad Times")
I del mateix disc, i per si necessiteu una d'aquelles cançonetes per "vestir" un sopar íntim i romàntic, quedeu-vos amb "Blue". Potser no arribeu a les postres.
(The Jayhawks: "Blue")
En la música rock les aparences sovint enganyen. I molt. Agafem, per exemple, uns "pallussos" com Guns'n'Roses. Darrera d'aquestes postures d'escola estudiadíssimes durant hores i hores davant d'un mirall trobem un grapat de músics que van anar a escoles caríssimes de la jet set, que van fer moltes classes de solfeig i que sabien el què es feien quan van muntar una banda. Després només es tracta de posar-hi molt de "morro", una dosi calculada d'escàndols i deixar que la maquinària del màrqueting faci la resta.
Guns'n'Roses: "Sweet Child of Mine")
Molt curiosament, sovint les bandes d'aparença més drestalera són les que acaben per fer les millors balades. En aquest sentit, Guns'n'Roses van ser uns autèntics mestres. Grans cançons amb la dosi justa d'electricitat i uns vídeos plens de desgràcies i turment personal. Aquest és el cas d'Axl Rose, que de tant protagonitzar clips d'aquest tipus es va acabar trastocant (o potser ja ho estava des d'un començament?)
(Guns'n'Roses: "Don't Cry")
I entre les peces més èpiques del repertori dels Gunners hi ha "November Rain". Com sempre, mal acaba el que mal comença.
(Guns'n'Roses: "November Rain")
Com que la popularitat donar diners a cabassos, fins i tot un indomable com Bob Dylan va voler aprofitar la "tirada" dels noiets per permetre que adaptessin un dels seus temes. El resultat és aquest. Per cert, reivindico la figura del guitarrista Slash com a possible figureta del "caganer" (és que no sap tocar dret?)
(Guns'Roses: "Knoking on Heaven's Door")
Uns Rolling Stones en hores baixes tampoc no van fer escarafalls davant d'aquesta adaptació de "Wild Horses". Llàstima quan Axl i Duff McKagan (quin cognom, eh) s'ajunten per posar-hi veu.
(Guns'n'Roses: "Wild Horses")
Si algún cop us heu preguntat de què parlen les cançons de Guns'N'Roses ... no tenen secret. Del mateix que tracten la majoria de cançons. De relacions impossibles entre homes i dones. A "Pacience" hi ha algú que va tenir la paciència de fer-ne la traducció (només faltar traduïr el xiulet)
(Guns'n'Roses: "Patience")
De totes formes, i per trencar una llança al seu favor, Guns'n'Roses també van aprofitar per cagar-se amb les mares de tots els polítics que no dubten en dur nacions senceres a la ruïna per benefici propi a través de les guerres. Aquí va el vídeo amb la lletra inclosa.
(Guns'n'Roses: "Civil War")
"What we've got here is failure to communicate. Some men you just can't reach... So, you get what we had here last week, which is the way he wants it! Well, he gets it! N' I don't like it any more than you men." *
Look at your young men fighting Look at your women crying Look at your young men dying The way they've always done before
Look at the hate we're breeding Look at the fear we're feeding Look at the lives we're leading The way we've always done before
My hands are tied The billions shift from side to side And the wars go on with brainwashed pride For the love of God and our human rights And all these things are swept aside By bloody hands time can't deny And are washed away by your genocide And history hides the lies of our civil wars
D'you wear a black armband When they shot the man Who said "Peace could last forever" And in my first memories They shot Kennedy I went numb when I learned to see So I never fell for Vietnam We got the wall of D.C. to remind us all That you can't trust freedom When it's not in your hands When everybody's fightin' For their promised land
And I don't need your civil war It feeds the rich while it buries the poor Your power hungry sellin' soldiers In a human grocery store Ain't that fresh I don't need your civil war
Look at the shoes your filling Look at the blood we're spilling Look at the world we're killing The way we've always done before Look in the doubt we've wallowed Look at the leaders we've followed Look at the lies we've swallowed And I don't want to hear no more
My hands are tied For all I've seen has changed my mind But still the wars go on as the years go by With no love of God or human rights 'Cause all these dreams are swept aside By bloody hands of the hypnotized Who carry the cross of homicide And history bears the scars of our civil wars
"We practice selective annihilation of mayors And government officials For example to create a vacuum Then we fill that vacuum As popular war advances Peace is closer" **
I don't need your civil war It feeds the rich while it buries the poor Your power hungry sellin' soldiers In a human grocery store Ain't that fresh And I don't need your civil war I don't need your civil war I don't need your civil war Your power hungry sellin' soldiers In a human grocery store Ain't that fresh I don't need your civil war I don't need one more war
I don't need one more war Whaz so civil 'bout war anyway
Hi ha qui podria dir que després de fer una cançó antibelicista el grup va accedir a fer el tema central de la banda sonora de la pel.lícula "Terminator 2". La realitat és que "You Could Be Mine" és una peça que Izzy Stradlin li va compondre a la seva ex Angela Nicoletti. El negoci cinematogràfic i musical va fer que posteriorment es fer servir la cançó per donar suport a la peli.
(Guns'n'Roses: "You Could Be Mine")
Tampoc no era la primera vegada que Arnold Schwarzenegger feia servir una banda de rock dur per promocionar una de les seves pelis. Prèviament ho havia fet amb els australians Ac/Dc amb "Big Gun" per donar joc a "Last Action Hero". Aquí, a més, va accedir a parodiar (o autoparodiar-se) Angus Young. El què són les coses.
(Ac/Dc: "Big Gun")
El que són les coses, sí. Havia començat amb una idea i he acabat vés a saber on!. Però només vull deixar un parell de tastets dels pròxims especials. Vaig prometre un concert i hi haurà concert. Serà amb The Wallflowers, una d'aquestes formacions que, com deia, enamoren al primer cop d'orella.
I per més endavant, i per no perdre el sentit de l'humor, una àmplia col.lecció de clips de Weird Al Yankovic. Que qui és aquest paio? El millor còmic de la història. Aquí un deixo un bon aperitiu d'una paròdia del "I'm Bad" de Michael Jackson transformada en "I'm Fat".
Em sembla que dónes una mirada diferent a la “incertesa del futur”, canviar la por al canvi, a allò que ens és desconegut; per la possibilitat de que arribin situacions millors, i fantasejar amb què ens passa el que realment desitgem. Em sembla que, amb comptades excepcions de persones que tenen la sort i la capacitat de ser “optimistes de cor”, en general la por ens impulsa cap a la fantasía catastròfica enlloc de deleitar-nos amb la fantasia “anastròfica” que és el contrari, imaginar i sentir, en els moments en que ens perdem en cabories, que ens arriba precisament allò que tant desitgem i que ens veiem feliços i ho sentim a la pell com si fos real com la pròpia vida. Que tinguis un any 2008 amb molta màgia i enhorabona per aquest blog!!! (Agueda)
And the resposta is ...
Gràcies, Àgueda, per aquestes paraules escrites plenes de tendresa, poesia i saviesa. I gràcies també per ser la primera persona agoserada en trencar el gel i insertar el primer comentari en aquest blog que m'agradaria que s'alimentés sol, a través de les vostres opinions, i em deixés a mi únicament com un observador privilegiat d'un grapat d'ànimes que comparteixen una consciència en comú.
2ª Comentari
Sònia ha dit... Gràcies MESTRE...
quin gran camí de llum ens regales amb aquesta finestra dedicada a l*infinit, a l*amor més pur, a les volades més sentides...
And the resposta is ...
Sònia, les paraules enmudeixen sempre davant dels teus preuats elogis. Gràcies per la teva amistat pura, transparent i revitalitzadora.
I si voleu saber realment qui és el mestre i qui l'alumne, visiteu el blog de la Sònia. El trobareu a ...
► 2007 (50) ► agost (12) Deixeu-vos besar amb la poesia de la Sònia
Te presentamos una recopilación de Leyes Metafísicas que surge de diversas fuentes.
1.LEY DE LA ABUNDANCIA: (también llamada Ley de Opulencia o Ley del Éxito). El Universo es abundancia, podemos traerla a nuestra vida a través de la visualización. El éxito y la prosperidad no se refieren solo al dinero, también se refiere a la comunicación, a la espiritualidad, a las relaciones. 2. LEY DE ACCIÓN: No importa lo que pensamos o sentimos, cuales son nuestros dones o potencialidades, solo la acción (el aplicarlos) los trae a la vida. Aquellos que creemos saber que es por ejemplo, el compromiso en algún momento comprendemos que solo ejerciéndolo se lo entiende. 3. LEY DE AKASHA : Es la gran Ley Cósmica que afirma que en la sustancia hay inteligencia. "En el principio ... el espíritu de Dios se movía sobre las aguas y Dios dijo, que se haga la luz y hubo luz" Génesis 1: 1.3. Existe una fuente vida que eternamente emana la energía requerida para toda la existencia. Si esa fuente de luz se detuviera por un segundo, toda la existencia se desvanecería.Akasha es el principio de la vida, o el fluido dar de vida por parte de Dios.Akasha: luz invisible: el aura de Dios, la luz de Cristo, la divina presencia manifestándose como Dios dice " estoy más cerca de ti que tus manos y tu respiración", "No existe esfera de existencia, incluyendo lo orgánico e inorgánico que no esté llena de chispa de divinidad"."Sopló en sus narices el soplo de la vida y el hombre se convirtió en alma viviente" Génesis 2:7 de ahí principio de la respiración pránica. 4. LEY DE LA ANALOGÍA: Condición de la tercera dimensión: si bien podemos usar la analogía para crear (por ejemplo con la visualización) nunca serán exactos los detalles.Podemos usar la analogía en cuanto a características y correspondencias básicas.La analogía sirve para intentar entender lo inexplicable. 5. LEY DE ASCENCIÓN: Vibración elevada que el alma encarnada puede alcanzar. Cuando una personalidad pierde la ilusión de la separación con Dios, la vibración de esa persona alcanza el punto de la ascención. Esto no significa que el alma abandone el plano terrestre, se convierte en un modelo a emular. Podemos estimar la frecuencia vibratoria de otra persona de acuerdo a como atrae a otros. 6. LEY DE ATRACCIÓN: (Una de las tres Leyes básicas) Ley básica de toda la manifestación. Explica porqué los planetas se mantienen girando alrededor del Sol y porqué el sistema solar se mantiene unido al sistema . Así mismo mantiene las partículas subatómicas girando alrededor de un núcleo central.La Ley dice: "atraemos a nuestra vida aquello en lo que ponemos la atención, sea deseado o no".Existen tres pasos para atraer lo que uno desea a su vida: . Tener muy claro que es lo que se desea.. Elevar las vibraciones hasta que se ajustan a ese deseo.. Permitir que lo deseado llegue. 7. LEY DEL BALANCE O DEL INTERCAMBIO JUSTO: Supera todas las Leyes humanas creando estabilidad en la manifestación tridimensional. Cada pensamiento deberá ser compensado por aquel que lo creó. Esto es sabiduría divina: permite que existan todos los puntos de vista sin que nadie deba ponerse a defenderlo. Nadie puede decirte lo que significan las circunstancias de tu vida para ti. 8. LEY DEL DESAFIO O RETO: Tenemos derecho a preguntarle a cualquier entidad incorpórea cual es su intención, su identidad y cualquier información pertinente. Aquellos que vienen a traernos mensajes no se molestan por estas preguntas. Pregunta a las entidades lo que desees saber tres veces (usando las mismas palabras) y recibirás la información correcta. 9. LEY DE AFINIDAD QUÍMICA: Gobierna el alma del reino mineral. Se refiere a la unión de átomos y elementos. Sirve para perpetuar la vida en el reino mineral y preservar su integridad. 10. LEY DE COHESIÓN: Una de las siete Leyes del sistema solar. E s una rama de la Ley de Atracción. Trabaja en el reino de las mónadas. En un plano material, rige la reunión de las moléculas en el nivel subatómico.En el plano de la evolución , interviene en la construcción de formas nuevas 11. LEY DEL COLOR: Todos los colores son centros de atracción y son complementarios o antagonistas unos de otros. El color sana y tiene impacto físico, emocional y mental. El hombre está en parte compuesto de color (en el aura). Somos color, tono, símbolos y velocidad de vibración o luz. 12. LEY DEL TERRENO COMÚN: Permite resolver problemas y puede visualizarse cuando dos o más se reúnen para zanjar diferencias. El área es limpiada de energías previas enviando energía de amor a esa área. Se cubre con una red de luz dorada. 13. LEY DE LA CONCIENCIA: Afirma que a medida que la conciencia se expande, así se expande el tiempo y el espacio. Así aumenta el conocimiento de ese hombre y sus oportunidades y posibilidades. 14. LEY DE LA CONTINUIDAD DE LA CONCIENCIA: El Universo está en un proceso de creación continuo. La conciencia cósmica es una realidad y todo está conectado. Para ordenar esto existe la conciencia. La fusión de la conciencia individual con la conciencia universal (construcción del Puente Antahkarana) resulta en el desarrollo de conocimiento universal (omniciencia = todo el conocimiento). La continuidad de la conciencia se logra una vez que el alma ha reconocido, despertado y se ha liberado e identificado con el todo. Una forma de avanzar en esto es estar atentos y observarnos. 15. LEY DE LOS CICLOS: El mundo de la naturaleza el regido por ciclos, día, noche, estaciones, fases lunares. Los ciclos no se empujan unos a otros. Todo sucede en su momento justo. Todo tiene un tiempo de ascenso y otro de caída. Lo que se eleva caerá y lo que cae se volverá a levantar. Es la Ley de los Ciclos. 16. LEY DEL RETORNO CÍCLICO: También llamada Ley de Reencarnación, una vez que el alma califica como para encarnar en la tercera dimensión, existe un aprendizaje que lleva a cabo. La reencarnación es el proceso por el cual, "la conciencia del átomo permanente" se manifiesta en otro cuerpo a través del nacimiento humano. (Esto explica la genialidad de algunos niños). Todo Karma deberá ser limpiado o perdonado y ciertos aspectos del crecimiento del alma deberá ser limpiado o perdonado y ciertos aspectos del crecimiento del alma deben ser alcanzados antes de que el episodio reencarnacional se considere terminado.
Ravi Shankar és, probablement, el músic hindú més conegut, al menys internacionalment. Va ser George Harrison qui el va introduïr a la societat occidental a través dels dos concerts benèfics que va organitzar, conjuntament amb Shankar, al Madison Square Garden de Nova York l'1 d'agost del 1971 amb la finalitat de recaptar fons pels refugiats de Bangla Desh. L'actual República vivia en aquells dies un terrible conflicte armat, l'anomenada Guerra d'Alliberament per Bangla Desh, que va provocar un caos a nivell polític i militar i l'èxode de milers de persones a l'Índia. El problema encara es va agreujar més amb els efectes del cicló Bhola el 1970, que va causar pluges torrencials i molts damnificats.
Aquestes són imatges de l'actuació de Ravi Shankar al concert novaiorquès
A punt de fer 88 anys, Ravi Shankar encara continua en actiu i en forma. Ho demostra la gira que ja té programada per aquest 2008 i que l'u de juny passa per Barcelona. Però els fans de la música d'arrels hindús i del sitar no s'han de preocupar perquè el gran mestre ens ha deixat una bona herència, la seva filla Anoushka Shankar. Dotada d'una gran bellesa, tan física com artística, Anoushka ha estat una destinatària privilegiada dels secrets que li ha transmés el seu pare.
Aquí trobem Anoushka acompanyant discretament, però amb solidesa, Ravi Shankar
Anoushka Shankar encara no té el prestigi artístic del seu pare, però és una fidel continuadora d'una tradició genètica que es transmet a través de diverses generacions.
Per conèixer millor les habilitats d'Anoushka Shankar aquí teniu el següent reportatge.
Un càncer va acabar amb la vida de George Harrison el 29 de novembre del 2001. L'anomenat Beatle místic, callat i reservat va voler que les cendres de la seva carcassa física quedessin repartides per les aïgues del riu Ganges en una cerimònia privada. Fins i tot mai s'ha revelat el lloc exacte on es van escampar les cendres. I si George Harrison va ser el principal mentor de Ravi Shankar, aquest i Anoushka van ocupar els principals seients de l'homenatge George Harrison que es va fer al Royal Albert Hall de Londres el 29 de novembre del 2002, dotze mesos exactes de la seva mort.
Aquests és un fragment de l'actuació d'Anoushka Shankar durant aquell sincer homenatge.
Però aquí no s'acaba tot. Els gens de Ravi Shankar també es troben en Norah Jones, que va néixer a Brooklyn, Nova York, amb el nom de Geethali Norah Jones Shankar, tot i que als 16 anys va decidir oblidar-se del cognom patern. Aquest distanciament també es troba en la seva música, molt més orientada cap al blues, el jazz, el country i el pop. Per sort, hi ha entesa i comunicació entre les dues germanes. Ho demostra el fet que Norah Jones participa a l'últim disc d'Anoushka Shankar, "Breathing Under Water", cantant i tocant el piano a la peça "Easy". El fet de ser una persona carismàtica que ha aconseguit seduïr i enamorar mig planeta amb una fragilitat sincera, se suposa que són les millors armes que ha trobat per donar un cop de mà mediàtic a la seva germana.
Acabem aquest recorregut per la genètica Shankar amb un parell de vídeos ilustratius de l'enorme talent de Norah Jones
"Sunrise"
"Don't Know Why" (directe)
Com sempre, una petita selecció de webs perquè pogueu ampliar els vostres coneixements fins al límit que vosaltres mateixos us imposeu.
Albert Figueras, médico, estudia las bases neurológicas del bienestar
"Podemos inducir la molécula del bienestar"
IMA SANCHÍS - 04/01/2008
46 años. Nací en Barcelona y vivo en Vilassar de Mar. Estoy divorciado. Tengo dos hijos. Mi especialidad es la farmacología, trabajo para el Institut Català de Farmacologia y soy profesor de la UAB. Publico Pequeñas grandes cosas. Tus placebos personales (col. Actual,Plataforma)
¿Se trata de inducir la química a base de amor por la vida? Algo así. Hay una serie de situaciones que nos producen bienestar y tienen en común unas moléculas que se transmiten entre grupos de neuronas en nuestro cerebro. ¿La oxitocina? Sí, una sustancia que, además de estar presente en el parto y la lactancia y sellar el amor más poderoso, es esencial en el establecimiento de buenas relaciones sociales. Y se dispara no sólo cuando hacemos el amor, sino también en presencia de los que amamos, cuando escuchamos la música que nos gusta o nos hacen un masaje. Sí, qué gustito. Se ha visto además que la oxitocina no sólo nos produce sensación de bienestar, sino que cuando se segrega de una manera continuada produce una menor incidencia de algunas enfermedades, sobre todo de tipo cardiovascular (infartos, accidentes vasculares cerebrales), ansiedad, estrés, depresión: todas esas enfermedades que son las que definen nuestra sociedad occidental. Hablemos de esas pastillas de azúcar y agua que curan. Los estudios sobre el efecto placebo son muy numerosos. Grupos de pacientes, sobre todo con dolor, a los que la pastilla placebo se lo quita. Analizando este fenómeno uno se da cuenta de que hay una serie de factores que están más allá del principio activo del fármaco. ¿Aplicable a la vida cotidiana? Sí, hay placebos cotidianos que nos disparan la oxitocina. Está demostrado que la gente que se somete a una intervención dolorosa en compañía de la música que le gusta siente menos dolor. ¿Cuál es su conclusión? Que la sensación de placer depende de unos circuitos de neuronas y neurotransmisores, no de circunstancias externas como el tener. Debemos ser conscientes de que no dependemos tanto de objetos externos sino de nosotros mismos y de los que nos rodean. Sí, ¿pero qué activa el bienestar? Un estímulo que favorece la liberación de oxitocina es el tacto. El contacto físico en la pareja aumenta la oxitocina de manera continuada, lo que contrarresta riesgos para la salud acumulativos producidos por el estrés diario a lo largo de los años. Los masajes aumentan el umbral de resistencia al dolor, ¿y sabe que, al pedirle para bailar a una o un desconocido, si le roza el brazo tiene más posibilidades de que le diga que sí? Y el olor, ¿despierta la oxitocina? Hace unos meses se lanzó un perfume llamado Smiley: "Perfume psicotónico con micronutrientes activadores del buen humor". No encontré ningún estudio que avalara dichas propiedades, pero no es descabellado. ¿? Sabemos que la inhalación de una fragancia dulce reduce la percepción del dolor. ¿El oído? Ciertos estímulos auditivos aumentan las concentraciones de oxitocina. Escuchar música de manera integrada en el tratamiento de una enfermedad reduce la ansiedad y el dolor e incrementa el bienestar; se ha demostrado tanto en enfermos sometidos a intervenciones menores como en trasplantes de médula ósea y en pacientes que siguen tratamientos por cáncer. Recomiéndeme una actividad. Reír, tener relaciones sexuales y una buena conversación son los pilares para fortalecer las relaciones interpersonales. El humor influye en la percepción del dolor y su tolerancia. Y el juego es otro de los placebos de primer orden. Incluso en una alteración con fronteras borrosas como es la del niño inquieto se observa mejoría cuando se introduce el juego en la relación con el niño. ¿Cuál es el nivel ideal de oxitocina? Lo ideal es conseguir tener el máximo de picos, de disparos de oxitocina. Te puede gustar la sensación del agua caliente resbalando por tu espalda, pero es algo tan efímero que, si no eres consciente, esos tres segundos pasan y con ellos la oportunidad de sumar una dosis más de oxitocina. ¿Todo es cuestión de consciencia? La actitud en la vida viene a ser como las especias en gastronomía: añaden sabor y en muchas ocasiones determinan que algo nos sepa bien o no. Hay estudios que demuestran que los rostros sonrientes se recuerdan mejor que los severos. Además, influyen positivamente sobre el interlocutor, lo relajan. Toda cara tiene su cruz... La vasopresina ejerce efectos contrarios a la oxitocina en el organismo (aumenta la ansiedad, el estrés y la agresividad). Las circunstancias que favorecen la vasopresina son, sin duda, efectos nocebos de la vida, como la velocidad y el hambre por las emociones fuertes de la sociedad actual. Son todas esas cosas que hacen que no nos sintamos bien y que nos crean adicciones negativas. ¿Hay personas nocebos? Se observó que, durante el año siguiente a la intervención cardiaca, los pacientes que tenían una pareja pesimista se sentían peor y tenían que regresar más veces al hospital. Vaya, que hay que trabajar. Sí, poner conciencia, saber qué te hace sentir bien y valorarlo. Los placebos de la vida no se pueden comprar; en cambio, se pueden obsequiar. Hay un koan muy ilustrativo: "Maestro, estoy muy desanimado, ¿qué puedo hacer?... Animar a los demás".
Subidón
El bienestar es química, se llama oxitocina, pero podemos ayudarla a corretear por nuestro cerebro. Lo primero es conocer el fundamento científico, saber que hay una serie de situaciones que nos disparan la oxitocina. Lo segundo es identificar qué situaciones nos provocan picos de oxitocina, porque quien más picos consigue, premio, más feliz y sano vive. ¿Cómo proveernos de ese elixir...? "Debemos hacer el esfuerzo de clarificar lo que nos hace sentir bien día a día y potenciarlo siendo conscientes, eliminando el automatismo. Y debemos potenciar las relaciones sociales con quienes tenemos más cerca. Tocarnos, hablar, reír, hacer el amor, ver una puesta de sol... Pero no valen las listas ajenas".
+ SOBRE L'OXITOCINA
La oxitocina, la hormona de la generosidad Esta hormona facilita que personas que no se conocen se relacionen entre ellas
Una hormona llamada oxitocina, conocida hasta ahora por tener un papel decisivo en el enamoramiento, el orgasmo o el amor por los hijos, contribuye además a potenciar la generosidad de las personas, según ha demostrado un estudio de la Universidad de Claremont (California). Los resultados del estudio, presentados en la revista científica electrónica PLoS ONE,indican que la oxitocina puede incrementar en un 80% la generosidad hacia otras personas.
Cuando sentimos empatía hacia una persona en apuros, nuestro cerebro segrega oxitocina de manera natural y esta incrementa el sentimiento de generosidad, explica Paul Zak, fundador del campo de investigación de la neuroeconomía y director del estudio. "Es la experiencia de proporcionar cuidado y compasión la que nos hace más propensos a liberar oxitocina cuando alguien nos necesita", declara Zak por correo electrónico. "Tiene menor incidencia en los cerebros de los niños, que están en desarrollo. Pero la oxitocina puede incrementarse en la edad adulta, lo que se podría interpretar como un aumento de la empatía a medida que nos hacemos mayores".
El nuevo estudio es la continuación de un trabajo pionero que publicó el equipo de Paul Zak hace dos años en la revista Nature y que demostró que hay una relación entre los niveles de oxitocina y el sentimiento de confianza hacia otras personas. Aquel estudio demostró que la hormona facilita que personas que no se conocen se relacionen entre ellas.
En el nuevo estudio han participado 68 voluntarios - todos hombres para evitar que los altibajos de la oxitocina a lo largo del ciclo menstrual pudieran alterar los resultados-, a la mitad de los cuales se administró la hormona en forma de spray nasal, mientras la otra mitad recibió placebo. Para medir su generosidad, se les propusieron dos juegos.
En uno, se daban diez dólares a la mitad de los participantes y se les pedía que los compartieran con otra persona. Si esta persona aceptaba la oferta, ambos se quedaban con el dinero. Pero si consideraba que era injusta y la rechazaba, se quedaban sin nada. El segundo juego era casi igual, pero con la diferencia de que el receptor no tenía opción de rechazar la oferta: debía aceptar lo que se le daba.
Los resultados muestran que, cuando los voluntarios que habían inhalado oxitocina repartían el dinero, solían superar las expectativas de las personas que lo recibían. Este efecto no se observó entre quienes no habían inhalado oxitocina, que se mostraron más avaros. En conjunto, la hormona incrementó un 80% la generosidad de los participantes en el estudio.
La oxitocina es una hormona estimulante, explica Ignacio Morgado, catedrático de Psicobiología de la Universitat Autònoma (UAB), quien advierte que "su efecto puede ser muy diferente en función del grado de reactividad de cada persona". Según Morgado, la sensibilidad a la oxitocina depende no sólo de factores genéticos sino también ambientales como aquellas experiencias que potencian la empatía.
Múltiples efectos
ENAMORAMIENTO. La oxitocina ha sido llamada la hormona del amor y la hormona de la fidelidad ya que regula procesos afectivos como el enamoramiento y ayuda a crear fuertes lazos afectivos con la pareja que favorecen la monogamia.
ORGASMO. En un orgasmo, la oxitocina estimula la circulación del esperma en los hombres y la contracción de la musculatura pelviana en las mujeres, lo que contribuye a incrementar la sensación de placer.
AMOR MATERNO. La madre segrega cantidades elevadas de oxitocina durante el parto y al dar el pecho, lo que facilita la producción de leche y ayuda a establecer una relación estrecha con los hijos.
CONFIANZA. Recientes estudios realizados en la Universidad de Zurich han vinculado la secreción de oxitocina con niveles elevados de confianza hacia otras personas.
“Tu ser interno no es otra cosa que el cielo interno. Las nubes van y vienen, los planetas nacen y desaparecen, las estrellas surgen y mueren. Y el cielo interno se mantiene igual, intocable, inmaculado, sin huellas. A ese cielo interno lo llamamos sakshin, el espectador y esa es toda la meta de la meditación.
Entrá, disfrutá del cielo interno. Y acordáte: cualquier cosa que puedas ver, cualquier cosa que surja, eso no sos. Podés ver pensamientos y no sos los pensamientos; podés ver tus sentimientos y no sos tus sentimientos; podés ver tus sueños, tus deseos, tus recuerdos, tus imaginaciones, tus proyecciones y no sos nada de eso.
Seguí eliminando todo lo que puedas ver; entonces, un día, surge un momento tremendo, el momento más significativo de nuestras vidas, cuando ya no queda más nada por eliminar. Todo lo que viste desapareció y solamente queda el que ve. Ese que ve es el cielo claro.
Saberlo es no tener miedo y saberlo es estar lleno de amor. Saberlo es ser Dios, es ser inmortal.”
Recentment, he tingut la sort i el privilegi de ser escollit, entre d'altres, conillet d'índies d'un alumne aventajat de Facioteràpia que necessita hores de vol per millorar l'experiència de tot el què ha après a les aules, amb pràctiques incloses. Puc donar fe que el tractament és indolor i que els resultats són ràpids, quan no instantanis. Degut a la meva tafaneria indòmita i incurable, he preguntat fins a la diplomàcia sobre aquest mètode, que desconeixia. No seré jo, però, qui us en faci cinc cèntims. Aquí us deixo una breu descripció i un link perquè investigeu pel vostre comte.
La Facioterapia es un método multirreflexológico creado hace más de 25 años por el profesor Bùi Quôc Châu. Este descubrimiento se inscribe en una lógica y racionalidad científica en el sentido occidental, al tiempo que se inspira en corrientes filosóficas orientales. Esta terapia es sencilla, indolora y sin pinchazo, sesiones de corta duración y mejoría casi inmediata. La Facioterapia tiene un amplio campo de actuación y ha ofrecido excelentes resultados en el tratamiento de trastornos neurológicos, cutáneos, digestivos, circulatorios, urológicos, reumatológicos, y en afecciones relacionadas con el metabolismo y el sistema reproductor.También se obtienen óptimos efectos al tratar patologías musculares y articulares, (como tortícolis, calambres, lumbago, ciática). Además es muy utilizada en el caso de cefaléas, insomnio y depresión. Por lo que se refiere a la regulación de la tensión arterial, ésta se aprecia desde el primer tratamiento.
Anònim ha dit... Hola ginecòleg pelut! Sóc "l'alumne avantatjat" que et va utilitzar per a les pràctiques. Gràcies per aquesta divulgació. L'aprenentatge d'aquesta tècnica, a l'abast de tothom, permet certa autonomia en l'alleujament de diversos malestars. Us animo a investigar al respecte!
Tulku Lama Lobsang: "Quan algú riu, ens obre el seu cor"
Metge tibetà Viatja per tot el món impartint les seves ensenyances de medicina, psicologia i astrologia, i curant amb les mans i la mirada.
-Quan un pacient ve a la seva consulta, ¿com descobreix quina malaltia té? -Mirant com es mou, la seva postura, la forma de mirar. No fa falta que em parli ni m'expliqui què li passa. Un doctor de medicina tibetana experimentat, només que el pacient se li acosti a uns 10 metres, pot saber quina malaltia té. -Però també escolta els polsos. -Així obtinc la informació que necessito de la salut del malalt. Amb la lectura del ritme dels polsos es poden diagnosticar un 95% de les malalties, fins i tot psicològiques. La informació que donen és rigorosa com la d'un ordinador. Però llegir-los requereix molta experiència. -I després, ¿com cura? -Amb les mans i la mirada, i preparats de plantes i minerals. -Segons la medicina tibetana, ¿quin és l'origen de les malalties? -La nostra ignorància. -Doncs perdoni la meva, però, ¿què entén vostè per ignorància? -No saber que no saps. No veure amb claredat. Quan veus amb claredat, no has de pensar. Quan no veus clarament, poses en marxa el pensament. I com més pensem, més ignorants som i més confusió creem. -¿Com puc ser-ho menys? -Li donaré un mètode molt simple: practicant la compassió. És la manera més fàcil de reduir els teus pensaments. I l'amor. Si estimes una persona de veritat, és a dir, si no la vols només per a tu, augmenta la teva compassió. -¿Quins problemes veu a Occident? -La por. La por és l'assassí del cor humà. -¿Per què? -Perquè amb por és impossible ser feliç, i fer feliços els altres. -¿Com s'afronta la por? -Amb acceptació. La por és resistència a allò desconegut. -I com a metge, ¿en quina part del cos veu més problemes? -A la columna, a la part baixa de la columna: us asseieu massa temps en la mateixa postura. Vitalment, teniu massa rigidesa. -Tenim molts problemes. -Creiem que tenim molts problemes, però en realitat el nostre problema és que no en tenim. -¿Què vol dir? -Que ens hem acostumat a un nivell de necessitats bàsiques cobertes, de manera que qualsevol petita contrarietat ens sembla un problema. Llavors, activem la ment i comencem a donar-hi voltes i més voltes sense solucionar-ho. -¿Alguna recomanació? -Si el problema té solució, ja no és un problema. Si no, tampoc. -¿I per a l'estrès? -Per evitar-lo, el millor és estar boig. -¿...? -És una broma. No, no tan broma. Em refereixo a ser o semblar normal per fora, i per dins estar boig: és la millor manera de viure. -¿Quina relació té vostè amb la seva ment? -Sóc una persona normal, o sigui que sovint penso. Però tinc entrenada la ment. Això vol dir que no segueixo els meus pensaments. Ells vénen, però no afecten ni la meva ment ni el meu cor. -Vostè riu sovint. -Quan algú riu, ens obre el seu cor. Si no obres el teu cor, és impossible tenir sentit de l'humor. Quan riem, tot és clar. És el llenguatge més poderós: ens connecta uns amb altres directament. -També acaba d'editar un CD de mantres amb una base electrònica, per al públic occidental. -La música, els mantres i l'energia del cos són el mateix. Com el riure, la música és un gran canal per connectar amb l'altre. A través de la música, podem obrir-nos i transformar-nos: així la usem en la nostra tradició. -¿Què li agradaria ser quan sigui gran? -M'agradaria estar preparat per a la mort. -¿I res més? -La resta no importa. La mort és el més important de la vida. Crec que ja estic preparat. Però abans de la mort, hem d'ocupar-nos de la vida. Cada moment és únic. Si donem sentit a la nostra vida, arribarem a la mort amb pau interior. -Aquí vivim d'esquena a la mort. -Manteniu la mort en secret. Fins que arribarà un dia de la vostra vida en què ja no serà un secret: no us podreu amagar. -I la vida, ¿quin sentit té? -La vida té sentit, i no. Depèn de qui siguis. Si realment vius la teva vida, llavors la vida té sentit. Tots tenim vida, però no tothom la viu. Tots tenim dret a ser feliços, però hem d'exercir aquest dret. Si no, la vida no té sentit.
(Gaspar Hernández. El Periódico. 02.01.08)
Per més informació sobre Tulku Lama Lobsang podeu visitar aquestes webs
El 2007 ja és història i el 2008 ha començat a rodolar per les nostres vides. I això ens omple d'esperança. Tret d'uns quants, la gran majoria han aprofitat els últims dies de l'any per fer balanç i, especialment, viure en un estat hipnòtic de falça esperança davant dels dotze nous mesos que tenim per endavant, pàgines en blanc que omplirem, ens agradi no, ho volguem o no. Són aquells dies en què deixem volar la imaginació i ens veiem plens de felicitat, d'amor, d'abundància, de salut. Però aquesta eufòria disminueix i es dilueix de manera progressiva a mida que van saltant de manera implacable els dies del nou calendari. Comprobem, amb horror, que el nou any és idèntic a l'anterior, i això si tenim sort i no és pitjor. I no em refereixo als nous propòsits, aquells de deixar de fumar, anar al gimnàs i enrollat-se amb la veina del primer segona. Els autèntics desitjos de FELICITAT, de dur la vida que volem, de sentir-nos realitzats, de començar a caminar en la direcció adecuada. Què és, doncs, el que ens separa de l'objectiu? Serà que tot és un miratge? No, res d'això. És tant sols que perdem la fe en nosaltres mateixos, que deixem que l'esquerda per on passen els pensaments negatius s'eixampli. El que proposo és fer màgia. Jugar a fer màgia. No pensar que la nostra vida està en mans de vés a saber qui, sinó que nosaltres som els creadors, els guionistes. El guió el fem nosaltres. La pel.lícula la dirigim nosaltres i també la protagonitzem. Així, doncs, perquè no fem un film amb un final feliç?
Aquest blog va néixer amb vocació freaqui i ha acabat sent una altra cosa molt diferent. En tot cas, i perquè és de senyors reconèixer els mèrits al.lients i no m'agrada penjar-me medalles que no em corresponen, Ginecòleg Pelut és un "petit" homenatge a Josep Renalies, Jaume Escamilla i Joan Font, tres grans guionistes encara per descobrir, (tot i els micros infiltrats a La Cogulada, eh Buenafuente?) que tenen la curiosa, però comprovable teoria, que per ser ginecòleg s'ha de ser pelut, especialment de braços. On hi ha pèl hi ha alegria i, hi ha una altra feina més alegre que està tot el dia remenant .... ?
El que es mogui, no surt a la foto
La paraula és l'única cosa que ens diferencia dels animals.
Per la resta de coses, sempre serem inferiors perquè ens creiem superiors
Hiroshi Tasaka: "Vaig mirar a la mort, i va ser un infern"
Luna va ser una d'aquelles bandes de pocs seguidors, però fidels, entre els quals hi vaig estar. Dean Wareham va ser sempre el cap visible d'aquest quartet amb seu a Nova York i encara que la banda va decidir plegar en el meu record sempre quedaran els moments personals que vaig compartir amb Dean a Pradejón, Benicàssim i Barcelona. Coi, on deu parar aquella foto que ens vam fer junts?
Els germans Chris i Rich Robinson, els que surten en primer pla de la foto, són com la nit i el dia. Un necessita i acapara protagonisme. L'altre, tot discret, és l'autèntic motor musical de The Black Crowes. Com totes les bandes, van treure uns primers discos magnífics i després van perdre el fil de l'inspiració. No em direu que de temes com aquests ja no se'n fan?
.jpg)
